Educar-nos en el gust I

El nostre gust pels assumptes artístics –i, per tant, per molts d’altres que en essència són anàlegs i que ens trobem quotidianament- no és quelcom constant, inamovible, sempre i quan estiguem disposats a educar-lo. Com una peça de marbre enmig d’un prat verdíssim –posem, per exemple, el prat del windows xp-, els nostres gustos, la nostra percepció, pot romandre immòbil i esdevenir estèril en quant a evolució. Però, ara bé, aquesta roca marmòria no té perquè viure inerma al prat: ens la podem endur al taller i modelar-la, tal i com podem educar-nos en el gust. Saber apreciar el valor estètic, la bellesa, la força artística, de quelcom –que, per altra banda, no té ni perquè ser una cosa tangible, visible: tot és susceptible de suggerir-nos alguna cosa- és, en si mateix, un art més, i, com a tal, és clar que té els seus trucs, les seves tècniques, la seva manera de perfeccionar-se i la possibilitat de transgredir-se. I és precisament per això, perquè l’art té la força de meravellar-nos, de deixar-nos perplexos eventualment, que de vegades ens hem trobat amb una determinada persona les apreciacions sobre objectes, fets, situacions, peces d’art, etc., de la qual ens han sobtat, trasbalsat, encaterinat; perquè aquesta persona, en aquest sentit, és un artista de gran talent. I és clar que els seus mètodes d’apreciació -perquè la influència és una constant i un axioma quan es tracta de crear- calaran en nosaltres, ens humitejaran, i els tindrem en compte des del moment en què ens han sotragat fins que, pel motiu que sigui, ens n’oblidarem o en trobarem d’altres que encara ens meravellaran més.

Hola a l'home de blau i fins aviat.

Em sotgen projectes literaris als que puc girar l'esquena tant com no m'agradaria admetre. Per això els propers dies -o mesos, o trimestres- no actualitzaré amb regularitat sinó quan ho consideri imperatiu.

El que sí que us prometo és un extens comentari facsímil de la pel·lícula blau, trois couleurs: bleu (un film que tinc dins el sac de peces artístiques que m'han sotragat, a la vora de Faust, Proust, i Oldfield), al que pretenc dedicar tots els esforços que crec saber dedicar a quelcom i tota la perícia que crec tenir. No prendré cap marrada, seré pacient, seré exhaustiu.

Mentrestant us deixo amb un tast de la banda sonora.

Comentari del club dels poetes morts al web de tskv

Holly Golightly, tots t'estimem.

Una pel•lícula senzilla com aquesta no necessita cap mena de foc artificial per espetegar. No hi trobareu grans tensions inopinades ni dramatismes grotescos o gloriosos, sols una perspectiva tan senzilla com ho és la senyoreta Holly Golightly i una posada a escena tan vetusta com ho és ella també. De ser grans complicacions les coses, a passar a senzilleses espatarrants hi ha la mateixa diferència, sovint, que hi ha entre una obra literària complicadíssima que ens encaterina i una de també envitricollada que tenim la sensació que ens està fent una planxa constantment: això és, mil•límetres diminuts però tanmateix immensurables (com les centèsimes de segons que marquen la diferència entre un corredor de medalla d’or i un de medalla de bronze). I amb això tan ambigu no volem donar a entendre que la senzillesa és el camí sinó que, quan quelcom, una obra, s’embrolla fins a una opacitat flagrant pot ser que (o pot ser que no i no passar res negatiu) –anàlogament a un quadre determinat que representa no res més que una poma, però que mirat de prop sembla un enfilall incomprensible de taques virolades- aquesta, en la seva globalitat, apunti cap a la simplicitat; com les tragèdies de la santa trinitat grega de dramaturgs; com és el cas de, precisament, aquesta pel•lícula en la que darrera l’aparador del Tiffany’s, en la millor ciutat del món, s’hi oculta tot un amalgama ben copsat d’emocions humanes incandescents. Ai, per cert, estic parlant de Breakfast at Tiffany's (desayuno con diamantes.)

Rememorem la pel•lícula amb aquest vídeo.

http://www.youtube.com/watch?v=BOByH_iOn88

Avui m’he comprat una armilla, per cert.

El retorn del jedi

Si tot sovint ocorre que quan algú ens explica “el que passa” en una pel•lícula, en una obra de teatre, en una novel•la, etc., ens sembla que allò del que s’està parlant és d’una qualitat irrefutable, també passa que, havent-se donat el primer cas, després d’haver degustat la peça artística en qüestió, ens queda, si no un mal regust, com una mica de decepció per haver constatat que la qualitat “del que passa” –que a mi m’agrada anomenar (sense cap mena de coneixença en el tema i tot corrent el risc, conseqüentment, de quedar malament davant d’un versat) estructura dramàtica- no era del tot harmònica amb “la materialització” d’aquest, sense deixar, generalment, de valorar-la molt positivament –perquè l’estructura acaba pesant més que l’execució.

Tal i com a mi m’ocorre amb aquesta pel•lícula que porta el títol de l’escrit, l’estructura dramàtica –el fill heroic dotat de poders decisius en una guerra que concerneix a tota una galàxia; que sap que s’haurà d’enfrontar al seu pare: el més pèrfid malvolent de l’altre bàndol, en el qual reconeix un petit bri de bondat que malda per reaflorar i que ell vol ajudar; que més endavant, trobant-se tots els seus amics en una situació postrema i deletèria, haurà de pugnar amb la seva consciència dividida entre la urgència visceral d’ajudar-los i la coneixença de que si ho fa, caurà en odis i pors que l’hauran d’arrossegar al cantó fosc de la força, que és precisament el que pretén anorrear, d’on és precisament que vol rescatar el seu pare, etc.- de la qual jo trobo espatarrant, digna de la millor tragèdia teatral, de les més flagrants que conec. I és que, de fet, malgrat totes les concessions que he de fer sempre que la miro (concessions que mai faria en una altra pel•lícula de menys genialitat dramàtica), la tinc per una gran pel·lícula (i, si us plau, no us penseu que l'estic jutjant des de la posició energumènica dels seus acèrrims incondicionals més que des d’una mirada que prova de ser global i objectiva.)

No podria acabar l’entrada sense recordar el divertidíssim episodi de la sèrie Friends en el que tots els protagonistes masculins acaben confessant que la seva principal fantasia sexual és la Leia quan està captiva del Java el Hutt, i tampoc sense treure’m el barret davant dels ewoks, una mena d’ossos-coala, de belluguets primitius, que dir dels quals que salven el dia és faltar a tots els honors que es mereixen, perquè, de fet, no només salven el dia, sinó que salven tota la GALÀXIA.

Un ewok de peluix.

La gran apologia de Proust I

Amarat d’un sentiment laudatori fins a extrems ara mateix –que tot just guardo un dels volums del seu llibre- dilatats profusament, em disposo a presentar-vos a aquest escriptor, a fer-ne una apologia ravatada, i , de passada, a exposar una petita crítica social.

I. Pinzellades biogràfiques.

Comencem amb un diàleg del film Little Miss Sunshine (que poso en castellà perquè no goso traduir i perquè sé que algun lector se m’enfadarà si opto per l’anglès.)

— A veces desearía poder dormir hasta los dieciocho años, saltarme toda esta mierda, el instituto y todo lo demás. Saltármelo todo.

— ¿Sabes quien es Marcel Proust?

— ¿Es ese del que enseñas?

— Sí, un escritor francés. Un auténtico fracasado. Nunca tuvo un trabajo, sus amores fueron un desastre, gay... Estuvo veinte años escribiendo un libro que ya casi nadie lee, pero quizá sea el mejor escritor desde Shakespeare… En fin, él llego al final de su vida, echó la vista atrás y decidió que todos esos años en los que sufrió fueron los mejores de su vida, porque le moldearon. Los años de felicidad… perdidos, no aprendió nada. Así que, si durmieras hasta los dieciocho... Piensa en todo el sufrimiento que te ibas a perder. ¿El instituto? Son los primeros años de sufrimiento. No vas a encontrar más sufrimiento que ese.

Marcel Proust (1871 - 1922), tal i com s’explica, va ser "un fracassat” que fins cap al 1912-13, a més de no haver treballat mai; d’haver viscut sempre tenallat per la seva salut rotundament paupèrrima i les seves aprensions capricioses i neuròtiques, les quals mai el van permetre dur una vida normal –penseu que a partir d’aquest any s’ha de tancar a casa seva, entre bosses d’aigua calenta que hauran d’afavorir el no empitjorament de la seva asma, recobertes les parets de suro per tal d’insonoritzar-la, passant a dormir de dia i a escriure de nit a base de tan sols cafès i, crec, ous, etc.-; i de no haver progressat encara, després d’anys de temptatives, en la seva il•lusió de convertir-se en escriptor, no es posà a escriure el que hauria d’acabar esdevenint la única novel•la per la qual és conegut: À la recherche du temps perdu. Diüturna novel•la autobiogràfica que no necessita res més que els records que evoca en el narrador el fet de sucar, durant una tarda de capficaments, una magdalena en un té (ja esdevinguda una icona de la literatura) per a perbocar vora 4000 pàgines; en la que, a sobre, “no passa res”; a la qual, abans de començar a gaudir d’una certa fluïdesa en la seva lectura, cal dedicar-li algunes sessions de pràctica per habituar-se a les seves frases oblonguíssimes, és, em consta de les meves indagacions, per molt pocs llegida però pels que ho han fet venerada amb entusiasme fins i tot fanàtic (he llegit coses semblants a “...difondre la bona nova...”.)

A mi m’agrada subratllar i marcar a la primera plana dels llibres que llegeixo les cites que em semblen notables o que –llavors ho marco d’una manera més enfàtica- fins i tot desitjaria tenir gairebé sempre presents. Doncs bé, he arribat a un punt, en la novel•la aquesta, que m’he hagut de plantejar si no és més convenient fer tal cosa amb les parts que no presenten tals virtuts. Poques marques faria si adoptés el nou sistema.

Les noies que mengen pebrots a plaça Catalunya.

Havíem sortit el meu amic Escuer i jo a vagarejar per Barcelona, no massa convençuts del que teníem ganes de fer aquella tarda en la que acabàrem papallonejant per una llibreria –la Central- atapeïda, vastíssima i, més tard, asseguts a la plaça Catalunya desmenjats, en pura actitud de divendres –i és que, de fet, ja sigui perquè l’ambient, la gent, en efecte, es comportava com aquell aventurer que després d’haver maldat amb puixança per arribar a la seva Ítaca, pervé i llavors descobreix que, entre la ufana i la bellesa arquitectònica, entre l’harmonia perfectament equilibrada i la il•luminació com de quadre impressionista, res és que té per fer sinó és apreciar-la; ja sigui perquè la meva percepció em va menar a recollir aquestes impressions, fou aquella tarda una autèntica tarda de divendres: comentar les vides respectives i alienes, imaginar les dels vianants, fer projectes, mirar el bon temps que fa, dubtar i afirmar, fer ganyotes-.

:D :O ;) :( :S ^_^ ¬_¬

Però la ganyota més destacable arribà quan passaren volanderes per davant nostre dos noies anàlogament vestides: uns pantalonets blau marí, keds blancs d’esport, un top vermell i un de groc; d’origen aparentment anàleg també: estrangeres de per Alemanya. S’estaven menjant, un cada una, dos pebrots vermellíssims, crus, turgents i brillants -tan grossos i tan formosos que havien de tenir el palmell ben obert, tibat, per a arpar-los-, les llavors dels quals s’endevinaven des d’allà on nosaltres estàvem i a través de l’obertura que les queixalades voluptuoses havien format. Tal era la singularitat d’aquella imatge, tal era la pompa d’aquells pebrots de divendres que es menjaven com qui es menja ambrosia, i l’exotisme d’aquelles dos noies esveltes i rosses -que sols vam veure d’esquena i a les quals, cas d’algú, prèviament, haver-me fet associar-les amb un menjar, hagués relacionat amb la untuosa mantega- que, sense voler-ho, em semblaren els primers d’una tossa immensurable, d’una vermellor augusta, i les segones, com sortides d’un carnestoltes de Río de Janeiro i disfressades de germàniques.

El col·legi Claver.

El col•legi Sant Pere Claver de Raimat és una imponent edificació situada sobre un tossal els rampants circumdants del qual són plens de pins: un bosquet la seva exploració anhelada per tots els estudiants de primària i parvulari, i perfeta, a estraperlo, per tots, o gairebé tots, els de secundària; el refugi dels aventurers i dels fumadors. Quan hom l’albira, arborada la seva torre d’un dels vèrtexs entre els arbres, les teulades i la resta de l’edifici endevinant-se a causa de la suggestió del color grana i lletós que s’hi escola, des del cotxe o des d’alguna mena de vehicle terrestre, no té més remei, si és la primera vegada, que restar un xic o molt estamordit, embadalit, admirat; o fins i tot, si l’espectador és algú amb la mentalitat adequada –un estudiant amb potser una mica d’imaginació, per exemple- que pensar “Mira, el Hogwarts de Lleida.” I és que la creença, o la fanfàrria si ho voleu, estesa i exagerada per alguns és que la totalitat de les seves estances ha estat explorada per molt pocs o per ningú. I, de fet, no era sols un alumne el que havia sentit una emoció jaculatòria quan, pels motius que fossin, se li havia autoritzat o requerit l’entrada a una nova sala, a través d’un nou passadís, a través del que ell havia prèviament imaginat fins a la realitat que, per acostumar a acabar sent una solució rocambolesca de mundanitat escolar i docent amb l’estètica acimada del que podria haver estat un monestir –que de fet, havia estat, i encara és, parcialment, una llar de jesuïtes- acimat, estufat, i inveterat, acabava semblant-li lleugerament grotesca, inversemblant. Però, tot i això, suficientment meravellosa com per arribar a voler explicar-la als seus amics i amigues -no, segurament, per una única pruïja incomportable de revelar la veritat, talment l’il•luminat de la caverna de Plató, sinó per, tal i com ho fa la gran majoria, conquerir noves posicions de privilegi en l’estima d’aquests al constatar ells, inconscientment o conscient, que els podia dur als llocs on les parres eren més exuberants i saboroses, al sofà de l’espectacle assegurat.

La família cactus.

El meu cactus, constituït de tres protuberàncies anfractuoses; una de més alta i més botida, de més baluèrnica, més peluda pels flancs i més arranada, en quant a punxes, per la corona, talment l’home de la família; una altra de poc ostensiblement més baixa que la primera, però de silueta -en part perquè pel mig és convexa, en part per la coloració més marronosa de les punxes, i en part també per una mena de flors tenuíssimes, vaporoses, que la volten- més aprimorada, més esvelta, més venusta, la dona de la família; i l’altra que és nímia i a primer cop d’ull imperceptible, una boleta de punxes nívies situada sota la presència dels pares, el fill enriolat de quatre anys, acompanya, més que les meves vetlles –perquè gairebé mai es dóna el cas- les meves hores diürnes desvagades o enfeinades que passo a l’habitació de Barcelona, les hores de ruminació de no pas les viandes, perquè no som vaques (tal com em va dir, un cop més, el meu amic Marc), sinó dels fets viscuts.

No és que el cactus resulti ara per a mi, i des de sempre, un objecte de significació simbòlica preeminent, quelcom que consideri salutífer i necessari psicològicament per al meu dia a dia; no és que el cactus ocupi en la meva ment, fruit d’un enderiament antic o rampellut, un lloc privilegiat, una llotja, i que per això m’hagi decidit a parlar-vos-en, no. El meu cactus jau sobre la taula, i ara us en parlo, perquè, per una banda, segons m’han dit, es suposa que absorbeix les radiacions dels ordenadors –i no és que jo tingui un tarannà susceptible de ser condicionat per truculentes supersticions, que una mica, en el fons, sí-; per la segona banda, perquè quan el vaig ullar per primer cop a la floristeria de la plaça de la Concòrdia vaig notar que em mirava així ._. –i a mi, aquesta mirada, que en el fons és la que tindrien, cas de tenir-ne, la majoria de cactus, m’encaterina- i que em deia, mel•líflu però contingut, “compra’m, si us plau”; i per la tercera i última banda, però tanmateix la més important, perquè la terra sobre la qual creix em permet de clavar-hi, per si es dóna el cas on em veig forçat a cosir, -sigui per un imperatiu oriünd de la necessitat física, sigui perquè, ho reconec, no em desagrada- les agulles de cosir. ¿On, altrament, vivint en una casa insensible a les necessitats de la reparació tèxtil, les guardaria?

Així és com la família cactus reposa, s’emociona, s’entristeix i s’alegra, cada dia, amb mi, i cansat de veure sempre la mateixa façana des de la finestra, al meu cantó.

Últims vots del Marc.

El dissabte, en una missa de caràcter especial i després de 19 anys d’iniciació, el meu amic Marc va fer els seus últims vots com a jesuïta o, tal i com ens hem acostumat a dir, es va casar. Quina meravella això de viure pobrament, és a dir, això de viure havent invertit tota la llibertat en quelcom. Això de viure pobre de llibertat.

El silenci autumnal.

Entre el 10 i el 20 de setembre, aproximadament, es produeix una transmutació qualitativa –i qui sap si quantitativa-, al meu parer, del silencia matinal en aquest país: ja sigui per causes constatables empíricament tals com canvis en la pressió atmosfèrica, influències determinades de la temperatura, afectacions en la manera que té el so de viatjar a través d’un aire, d’uns sòlids i d’uns líquids físicament alterats, o bé per simples tripijocs de la meva percepció, mers matisos efectuats no volenterosament com em passa, entre altres, amb els llorers que, per haver estat l’arbre que tenia davant de la casa de Balaguer quan era ben petit, a sobre del qual pujava indefectiblement cada dia –per a no fer-hi res, senzillament per a restar-hi a dalt tot desvagat, mirant les musaranyes, la llum i les seves fulles- m’imbueixen ara, quan me’n trobo, capteniments reverencials i laudatoris, solemnes, diria jo que el silenci tardoral és més compacte, més fornit, més com sentit des de dins d’una piscina amb el cap submergit i, per ser tan embolcallant, tan preeminent, se’m presenta a mi com la part més significativa i definitòria -passant per davant fins i tot dels molt estimats i populars colors autumnals- de l’ambient de tardor, i molt més gruable que no pas el del matí estival o vernal.

A tot això vaig prenent consciència que el silenci representa per a mi un atribut a considerar d’una prioritat cabdal, que sóc sensible a les seves subtilitats i que, tal i com els esquimals tenen una profusió de noms per al blanc, m’agradaria a mi tenir-la per als

House, maduixes i uns versos.

Que llambregui el llamp aspriu

en ignot tossal, hieràtic,

o entre balma dels estius

s’entrelluqui poemàtic.

Que s’advinguin els solius

a ma vora amb gest erràtic

serem llum i serem vius

quan llampugui majestàtic.

Serem díscols o badocs

gates maules o astronautes

serem savis policords

o cofats fent sobretaules

prò serem si ens fem acost

corejat ramet de fraules.

Us proposo i recomano la introducció musical de la sisena temporada de House, molt bonica. El lector ha de tenir en compte que revela detalls del final de la cinquena.

http://www.youtube.com/watch?v=eJ0ZAjzztp8

(tot just he comprobat que l'han suprimit. Quan troba un nou link el posaré aquí.)

Atenció: A partir d'ara, SPOILERS de la sisena temporada de House M.D.

Avui he vist el primer capítol, de 90 minuts de durada i, per acabar tancat i no valer-se de pràcticament cap referència a capítols anteriors, com una pel•lícula en si mateix, de la temporada sisena de House. A més d’estar recordant, cas d’haver-la vist, one flew over the cuckoo's nest, alguien voló sobre el nido del cuco, constantment, l’espectador pot adelitar-se en constatar com el fet de, tal i com ho diria el meu amic Marc, deslliurar-nos del sublim per davallar en el patètic ens repropulsa cap al primer, de com el fet del House abandonant tota verera d’heroisme (perquè és heroisme romàntic allò que el caracteritza amb tanta puixança, encara que ell mai ho reconeixeria), i sumant-se a la ridiculesa que el circueix, pujant a una tarima a 'rapejar' per mera joia pròpia i aliena, deixant-se trencar el cor (potser l’expressió és massa forta), disculpant-se, demanant ajuda per pietat sóc un home, sóc trist, sóc dèbil, sóc mortal i tinc por, per exemple. I és que en el patetisme és on un es sent com, i referint-me al poema, en un corejat ramet de maduixes.

La noia bonica i el llibre magnífic.

O el llibre bonic i la noia magnífica.

(L'estil del text és fruit de la meva intenció de fer una pràctica proustiana. M'haureu de perdonar. De totes maneres crec que us podreu fer una idea de quin talante gasta aquest escriptor.)

De la mateixa manera que hom pot dir, en presència d’una noia ostensiblement bonica, i no necessàriament, que també, com a conseqüència de pronòstics relatius a una plausible o no futura o passada relació, sinó per la certesa que ens amara l’inconscient o conscient que serà ben infaust el no poder atribuir tals qualitats a la resta d’escenaris circumdants, peremptoris o pretèrits; o bé per la sensació anguniosa normalment mai reconeguda en un mateix de no poder mai establir un vincle sensorial, que no carnal, per molt que mirem o acaronem (etc.), com per exemple quan hom abraça amb tal força la seva gossa moníssima que voldria esclafar-la, mai sadoll, entre els seus braços; perquè el contacte físic, en aquest sentit, mai és suficient, amb aquestes qualitats, sols un de voluble, deliqüescent, intangible i mental; sols un vincle de consciència, d’idea, de suggestió, perquè la bonicor de què parlo a més d’estar exornada opcionalment amb l’obvia, és una bellesa conceptual, d’esperit, pot dir que fa mal de mirar, hom també pot dir, tot fendint un llibre august, posem per exemple a la recerca del temps perdut de Marcel Proust, un llibre curull d’observacions d’una subtilitat tan impensada que fa impensable la possibilitat de nosaltres fixant-nos prèviament en detalls grofolluts, que després de la lectura han assolit qualitats extraordinàries, màgiques; un llibre del qual diu Virginia Woolf, segons Allain de Botton al seu, i tradueixo literalment, com canviar la teva vida amb Proust, que després de fullejar-lo es sent incapaç d’escriure qualsevol cosa presentable, que després de Marcel res és que queda per a escriure (afegeixo jo, tal com molt probablement li pot passar –almenys em passà a mi- a un diletant de la pintura després de descobrir Monet), i no necessàriament, que també, perquè sàpiga del cert que mai arribarà a alambinar allò que l’envolta de la manera que ho fa l’autor suara esmentat, sinó perquè s’adona dels rius de detalls una bona observació -que fretura- dels quals hagués convertit o convertirà en màgics, pot dir que fa mal de llegir.

(Aquest text en tant que noia->llibre hagués pogut invertir-se en tant que llibre->noia.)

Aprofito per copiar, a mode il·lustratiu, una cita escaient del llibre:

..durante mucho tiempo, siempre que volvía a pensar en ella, el recuerdo de su brillo [dels ulls] se me presentaba al instante como el de un azul intenso, pues era rubia: de modo que, si no hubiese tenido unos ojos tan negros -que impresionaban la primera vez que la veías-, tal vez no me habría enamorado, más en particular, de esos ojos azules.

Chariots of Fire I

ATENCIÓ: Una vegada més el lector haurà de tenir en compte que aquesta crítica (comparada) conté SPOILERS.

La pel•lícula prova d’alambinar, i personalment crec que hi reïx notablement, el tema de l’actitud a l'hora de perseguir els objectius vitals de l’ésser humà que en té. M’explicaré. Hi ha, com a mínim, dos tipus de persones; aquelles que, tot i saber-se entre cards, aspiren a pervenir dalt del tossal on hi reposa el llir (un llir que variarà en funció de cadascú, però un llir); i aquelles que ignoren o bé són incapaces d’apreciar el llir xamós. Exemples dels primers serien Crist, Faust, Iago, Romeu, Mufasa, el Roy de Blade Runner, etc., i dels segons, podem posar, no sense esmentar que fretura un aclariment a peu de pàgina perquè altrament resta en asseveració abstrusa, a Hamlet.

Harold Abrahams i Eric Lidell, Eric Lidell i Harold Abrahams, ravatats genials dotats de poders puixants i gairebé divins, sobrehumans, estratosfèrics: els veloços homes, dedicaran cada part coneguda i per conèixer de llurs cossos i ànimes a pujar a la gropa de la glòria, és a dir, a vèncer el rost rampant per collir el llir que majestàtic hi reposa.

Diu l’irlandès Lidell:
I believe God made me for a purpose, but he also made me fast. And when I run I feel His pleasure.

I Harold Abrahams es lamenta:
You're brave, compassionate, kind: a content man. That is your secret, contentment; I am 24 and I've never known it. I'm forever in pursuit and I don't even know what I am chasing.

Increïblement memorables, absolutament explícites és que són les escenes que segueixen a les de la victòria daurada dels dos protagonistes: Abrahams, o si ho voleu, Faust, amb Sam Mussabini al seu costat reclamant atenció i reconeixement, en llòbrega taberna, saturn, cellajunt: “Què li passa?” “Deixa’l, acaba de guanyar una medalla d’or: és un cop molt dur.” I Liddell, o Crist, encarit i gojós, amb el somrís de Déu palmàriament palpable.
















Fetes ja les comparacions, deixo la seva justificació i desenvolupament per a següents actualitzacions (segurament intercalaré altres coses entre aquesta crítica.)
Planificació:
Harold Abrahams, el Faust.
Eric Liddell, el Crist.
Generalització de les maneres en què hom pot perseguir la consecució del seu projecte de llir (o de qualsevol projecte. L'actitud a l'hora de dedicar-nos a alguna cosa o persona).
Vangelis i la banda sonora.

La meva interpretació d’Antichrist i una perspectiva de l’obra de Lars Von Trier en tres entregues.

III. Opinió personal i sumari de símbols. (En tres frases proustianes.)

Opinió.

Personalment, i malgrat les moltes crítiques adverses que ha rebut com ara la insipidesa argumental, la qual rebato al•legant que el proferidor no ha parat l’atenció necessària per a copsar-ne la seva opima riquesa, o bé l’estranyesa del muntatge, el seu caràcter grotesc, que jo qualifico de braorós i d’embriagador, i baldament a voltes ofereixi escenes que em provocaren autèntica angúnia, fins al punt d’haver de tancar els ulls, jo situo la pel•lícula al caramull del gran cinema; una petita perla que, a més, complementa i enjoia l’obra global del director, el qual, amb aquesta entre les seves files, ha ordit ja un arsenal de bell material sobre les seves vereres que encaterina mal que aquestes restin comprensiblement fora del rang d’interès quotidià.

Reguitzell de símbols.

Estant el film amarat de símbols com està, aquest fet podrà agradar més o menys: la simbologia, per l’esforç que requereix del receptor, és tot sovint sulfurant si, sense ànim per a involucrar-se ostensiblement, aquest decideix de restar distanciat a l’obra. En aquestes circumstàncies els símbols acreixen la separació, però si, per contra, al receptor, pel motiu que sigui, l’abelleix de penetrar, d’impregnar-se de l’exercici artístic que té al davant, el símbol resultarà, cas de ser extreta la seva significació, com per exemple l’arbre morent de l’Edèn representant el fal•lus depauperat pels milers de dones (esperits de dones? fantasmes?) que l’inunden, o bé el niu del seu costat: el sexe femení que després delatarà a Dafoe valent-se d’un ocell indignantment diguem que indeleble, o bé els three beggars que no tinc massa clar què volen dir i que per por no ho incloc, un doll de conciliació íntima i personal, un vèrtex compacte de complicitat.

La meva interpretació d’Antichrist i una perspectiva de l’obra de Lars Von Trier en tres entregues.

II. Antichrist

ATENCIÓ: El lector ha de tenir en compte que en aquest escrit apareixen nombrosos SPOILERS de la pel•lícula antichrist.

El suposat, l’acusació.

El film sofreix un rotund gir argumental. Un gir que és, tanmateix, tan subtil que pot fins i tot passar desapercebut: Qui és el dolent de la peli? “La natura és la casa del diable” que ens diu Charlotte. Però si ho és llavors el diable sols és àvol amb ella perquè vers el personatge de Dafoe diguem que si es presenta d’alguna manera és gairebé abúlicament.

L’autèntic Anticrist.

La naturalesa de la dona rau en la iniquitat absoluta vers els homes. Una naturalesa que és, tot i això, latent. Al personatge de la Charlotte se li desenvela mentre estudia la seva tesi; per això comença a torturar el seu fill, per això permet que aquest mori al principi del film i, si ho voleu (això que ve ara ho he tret de fonts poc fiables), per això mutila els three beggars. Conscient com és d’aquesta seva condició, agafarà por al bosc i a l’Edèn; els detonants. La seva condició –és a dir, ella mateixa- el que més l’espanta (recordem la piràmide de paors.)

Absolució de la natura.

La natura malda per eliminar la figura de la dona malvada. La gran prova d’aquest fet es desprèn de l’atac d’ansietat de la dona als primers minuts i del rampell de fúria assassina final de l’home. Ambdós són representats mitjançant el mateix enfilall de breus imatges de caire biològic (natural) –això és, són obra de la verdor- i ambdós són deleteris per a la dona.

De fet, la natura, deixant de banda l’adulteració subjectiva d’aquesta que provoca el director, l’adulteració plàstica, i deixant també de banda un fet significatiu i justificable (a la següent actualització s’explicarà), es mostra més aviat indolent, indiferent, davant de Dafoe –o fins i tot l’ajuda quan, per exemple, li ofereix els seus fruits tal que pugui sobreviure; quan un dels mendicants l’indica on es troba l’eina que haurà de deslliurar-lo de la mola.

La confrontació és, més aviat, el diable i la dona contra l’home i la natura.

La meva interpretació d’Antichrist i una perspectiva de l’obra de Lars Von Trier en tres entregues.

I. Una perspectiva de l’obra de Lars Von Trier

ATENCIÓ: El lector que no hagi vist gran part de la filmografia del Lars ha de tenir en compte que en aquest text apareixen SPOILERS. El lector que, per contra, sols no hagi vist Antichrist, ha de saber que els SPOILERS sobre aquesta comencen al tercer paràgraf.

La figura del Crist.

El gran tema de la filmografia de Lars, el leitmotiv recurrent, és la figura del Crist duta fins a la postremitat, fins a la hipèrbole. La figura del Crist encarnada per una dona. No en va la Bess a Breaking the Waves es converteix en el putxinel•li executor de les perversions sexuals del seu marit convalescent; no en va la Grace estrafà el gos fidel i submís d’un poble sencer; no en va la Selma optarà per la orbetat tal de salvar el seu fill; no en va dos d’aquestes moriran en virtut del sacrifici devot i com a conseqüència dels seus actes irracionalment motivats, habitants dels extrems.

Irracionalitat.

Sempre la dona perfent l’inefable sota els impulsos de la irracionalitat. Les dones de Von Trier fan el que fan per mer instint, les seves accions no són el resultat d’elucubracions complicades, de sil•logismes lúcids; fan el que fan perquè fer-ho és quelcom immanent en el seu ser, un imperatiu.

Anticrist.

Es comprèn, ara doncs, el títol de la seva última pel•lícula: aquest cop la dona juga exactament el paper oposat. Exactament? No del tot. Els Crists i l’Anticrist de Lars no són disjunts car el personatge de la Charlotte es mou, un cop més, per instint, per un imperatiu oriünd de qui sap on; car el personatge de la Charlotte morirà, un cop més, com a resultat del seu capteniment exagerat; les dos figures són semblants en tant que les dos són extremades –mal que siguin antípodes-; les dos figures no hi caben, en aquest món, el qual les expulsa mecànicament i marcial.

Antichrist

Baltasar Comes i Melcior Porcel

Bastant sorprès és com vaig quedar després dels primers paràgrafs de el llibre dels plaers immensos de Melcior Comes: opim lèxicament, els paràgrafs alambinats, estilitzats, a voltes un xic rocambolescs –sols una mica-. “Vaja”, vaig pensar. “Comes fa la pasta al dente; tal i com a mi m’agrada.” Vaig córrer a nomenar-lo el millor escriptor actual que havia tingut el gust de tastar fins el moment: envejant-lo secretament, fent-ne propaganda, contemplant sedegós l’edició carabassa de proa, cercant-ne la biografia...

Bastant sorprès és com vaig quedar quan, havent barriscat les primaveres i les tardors, vaig descobrir que Comes és un Baltasaret –en moments d’ufana ventura un Baltasaràs: No només en l’estil semblen germà gran i germà petit, sinó que en la temàtica de les disquisicions subreptícies pareixen bessons. (El lector ha de tenir en compte que desconec Comes fora del llibre suara esmentat.)

Per exemple i entre altres, una d'aquestes, sense caure en cap nihilisme -l’hom haurà de tenir un estat gloriós amatent a ser despertat, una dignitat acopada, una bellesa expectant, una finalitat amb la qual bressolar la màxima expressió de l'existència- ens planteja un hedonisme que centra aquest enginy enaltidor en la pràctica sexual. No en va Baltasar descriu el penis (a L’emperador o l’ull del vent) com “el vèrtex del cos de l’home” i Comes ironitza que no pot figurar-se “per què és que no ens passem el dia fornicant; follant i no fent res més, en comptes de...” Un enginy que, d’altra banda, cal que sigui activat o el món mateix ens engolirà. (Cito Baltasar: “el no-res reclamant el no-res.”)

Imprescindible l’estil, a voltes obviable la temàtica, d’aquests dos –malgrat tot- escriptorassos.

Crítica de Frozen River al blog de la Delegació de Pastoral de Joves de Lleida.

De Joyce.

Què és el que impel•leix algú a nomenar un llibre com Ulisses la millor novel•la de tot el segle XX? Què és el que l’impedeix, alhora, de fer el mateix amb, posem per exemple, Harry Potter? Aquest darrer, d’acord, acceptem que és escrit amb una habilior i excel•lència palmàriament inferiors a les que requereix el primer, però, tot i això... blabla.

Set anys transcorregueren des de l’atziac –o gloriós- dia en què Joaquim Mallafrè començà a traduir-lo al català fins que l’acabà. Set anys, els mateixos que tardà Joyce. El senyor Mallafrè es mereix tota etiqueta d’heroïcitat. Mon diccionari treu fum per totes bandes i suplica la seva incineració: la mort anhelat solaç. El meu orgull cultural, en deletèria situació, ha de valer-se de tot google i wikipedia -la crossa, el gos pigall- per anar fent i, encara així, són rotundament insuficients.

Però a quantes persones, si no és a una de cada cent mil, els interessa aquest textàs acubant, impossible? Són aquells que celebren el bloomsday* histriònics marcians, o la conjunció dels més acimats intel•lectuals del planeta? O un aiguabarreig, grotesc bany maria? Clar que amb paciència hom pot anar desgranant l’enfilall d’enigmes, referències sibil•lines... en això ha de raure la gràcia. Gràcia que, per altra banda, fins fa poc no he començat a entrellucar.

Una idea del tipus de novel•la que és Ulysses la proporciona el següent càustic enllaç. Una idea del tipus d’escriptor que és Joyce la proporciona la següent dada: La seva última novel•la, Finnegans Wake (1939), a pocs idiomes ha estat traduïda (em consta sols una versió francesa i una alemanya), titllada tal tasca tot sovint d’impossible.

Ulisses és una caminada homèrica. Mínim 70 quilòmetres.

* Els assistents vestits d’època (1904), cada 16 de juny –sols un dia és que ocupa el temps narratiu- es rememoren les petges del protagonista, Leopold Bloom, a Dublín.

A quien madruga dios le ayuda.

Diu Josep Pla al seu quadern gris, parafrasejant-lo així per sobre, que es considera una persona que no encaixa amb el matí. Ni amb el matí ni amb el demble de les persones que el freqüenten, i que si s’aixeca quan aquest ja s’ha marfós és per deferència, per a no empipar-lo ni pecar de mala educació, com si una festa privada on hom no ha estat convidat.

Molt bé, doncs, és com se’n surt alhora de transformar, de transvasar, la culpa que sent vers el seu noctambulisme –perquè tal i com declara més endavant, la sent- cap al bassiol de la educació reeixida, cap a la badina de la noció d’autosacrifici: sóc un monstre i, per cortesia, em recloc a dalt del campanar. Els meus amics, les gàrgoles de la nit. Tanmateix pertot hi ha gitanes matineres disposades a estimar-lo mal que llueixi tumefacta gepa.

Sortir al carrer a trenc d’alba és com davallar, o acimar-se, entre ardats de prosos. Un club selecte de virtuosos i de probitat. Un club on, d’altra banda, tothom hi és convidat sempre i quan es presenti el tiquet d’entrada: no res més que la gaubança i la gratificació sentides quan hom fa l’esforç heroic que és el de fer cabal del despertador, tot tustant-lo, i no recobrir-se novament, i no abatre’s patèticament, altra vegada, sota les flassades de la culpa.

Jo puc dir, particularment, jo que tendeixo al noctambulisme, que els meus millors dies són aquells en què matino, aquells en què, pervinguda ja la mitja nit, constato que ja he fet tot allò que volia fer. I malastruc -i tant que ho sabia Pla!- el dia que em desperto a la una del migdia!

Els virtuosos de l’intro.

El vers lliure, o versicle, és el vers dispensat de tota mena de regularitat –sigui rítmica sigui mètrica.

Quina diferència hi ha, doncs, entre el versicle i una prosa qualsevol? Els eufemismes poden ésser arborats tantes vegades com es desitgi, però que no ens enganyin. La resposta és l’art de la disposició, del racionament, dels intros pitjats; és a dir, pràcticament cap. I si la resposta és pràcticament cap, què és el que diferencia els –diguem-ne- lliureversadors dels qui escriuen mel•liflus i xics paràgrafs? Pràcticament res.

Flotons de lliureversados amaren els llibrets de poesia guardonats per premis de categoria. Esbarts de ganduls rimaires ens expliquen lirismes que, pel mer fet d’haver estat esberlats per alguns intros, són presentats sota l’etiqueta de cosa profunda i exclusiva de la ment del poeta. Però el cas és que, com a mínim, dos de cada deu persones són capaces d’escriure’ls, i sols una de cada mil persones d’aquestes tenen el coratge suficient com per autoenganyar-se considerant-los quelcom especial i d’interès antropològic literari. Megalomania personal del qui es creu dotat de poders òrfics.

Superxeria desvergonyida, prou podria jo haver fragmentat aquest escrit en mil bocins tot al•legant la seva naturalesa poètica. Naturalesa què? El sentiment és el sentiment, i no per escriure perbocant ratlles de deu caràcters serà més intens. La poesia és una ciència i, ara per ara, en aquest país, al•legòricament, sembla que estigui travessant un període semblant al que passaren les matemàtiques, cap al segle XVII, durant el qual la noció intuïtiva era tan o més important que la demostració rigurosa, durant el qual els resultats s’anotaven a peu de pàgina desvagadament. Serà veritat això. Serà poesia això.

Més em commourien a mi, tots aquests Margarits i els del Pedra Foguera (no estendré la llista), si els veiés treballant d’escombriaires o d’empresaris despietats i no llegint les mans de les persones, escampant les cartes del tarot, consultant boles de cristall o arrossant les seves flors del mal entre somriures de complicitat. No sou llirs entre cards, més aviat a l’inrevés.

Orats, conversions i reconversions.

Toquetejant el meu ordenador portàtil assegut en un banc de l’hospital de santa maria –majestuós matí de la setmana passada, la calor compacta- se m’atansa un home de mirada aparentment llosca, nerviosa. Bruscs els gestos i tot ell com rampellut, matís de pardal entre humanitat. Els cabells diguem que pentinats a clapes i rebregats fora d’elles.

-Això és un ordenador portàtil d’aquells?- que em diu.- Que me’l deixes veure? No n’he vist mai cap.

I jo, que prest he lligat caps: un pacient del centre psiquiàtric de l’hospital, no li vull deixar tanmateix el giro lleugerament tal que el pugui mirar més còmodament. Una plana web d’una llibreria online.

-Què és que hi posa aquí? Euros són això? Jo encara vaig amb pessetes.

A continuació la conversa esdevé estranya. De fet, esdevé un soliloqui a base de farfalleigs, no obstant sense sentir-m’hi mer oient, és a dir, sentint-m’hi integrat baldament no pronunciar.

- Els malalts terminals en aquest hospital cauen com moren les fulles dels arbres aquestos que hi ha per aquí. – bursada de gravetat aprés d’un silenci com d’oasi i de quedar-se ullprès enfront una fulla precipitant-se. – Jo escric alguna cosa, però amb un boli i un paperet, que si no tot és massa car. Jo vaig heretar una millonada del meu pare, que morí fa no res. Jo crec que perdre la companyia és el pitjor que li pot passar a algú. Mira, vaig heretar aquesta quantitat d’euros, la tinc aquí apuntada, a veure, que la passaré a pessetes, que els euros jo... -Barbotejant es colga d’operacions inversemblants. – Tu que estudies medicina no ho deus saber pas fer això.

-Més que medicina estudio matemàtiques. Si ho vol li ho faig.

Reguitzell satisfactori de pessetes és el que en resulta del petit exercici matemàtic.

-O sigui que tots aquests euros és que he heretat?
-No, no. Són pessetes, ho acabem de canviar.
-No, no, ara ja no m’enganyaran. Aniré al banc i els diré que això m’ho ha fet un matemàtic. Ja n’hi ha prou.

Insisteixo. No reïxo en convèncer-lo quan em dóna deu cèntims ("i perquè no en porto més" diu) en senyal de gratitud i se 'n va a dinar que fa tard.

Arrogància

Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa.

Mt 23,5-4

Mirant el programa de l’Arguiñano, abillat amb morats i virescents i una barbassa a clapes blanquinoses que et fa evocar el ‘pèl a la sopa’, amb ma mare, ens explica que els polítics el deprimeixen. Pobret. Després té la barra d’engegar-nos el següent acudit que, originalment diüturn, modifico per tal d’abreujar-lo: Què és el DNI d’una calavera? No ho sabeu? La làpida. Ja podeu començar a riure vehements. Facècia estèril, catúfol de rebava. Si a ell el desmoralitzen (diu) els polítics per la seva perduleria, a mi em desmoralitza ell per ser tan simpàtic.

A Dogville, de Lars Von Trier (recientment estrenada Antichrist) la vedet Grace (esplendorosíssima Nicole Kidman) és acusada, al final, d’arrogància. Grace, palmari exemple de l’encomanament als altres, de la docilitat portada a últims extrems, abnegació, acusada d’arrogància, petulància, d’urc hiperbòlic. Com pot ésser?

Aquell que no vulgui semblar alterós que es mostri, tant si ho és com si no, com un eixarreït, com un avar, com un dissipat, trist. Els bonhomiosos, els aparentment rectes, a mi em deixen regust de lliçó de religió de segon de primària ben apresa, d’argúcia de parc infantil, de clovella pusil•lànime, de retirada cap a una ègida d’artificiositats. Jo sóc molt simpàtic, molt jocund, molt senzill, quan empassego ho reconec, no anhelo, m’esgargamello a la feina i sóc honrat, no vull ni fama ni èxit. No dic mal de ningú i segueixo la moral de les morals! Sóc modest i si algú m’acacés per altivesa... No sé què faria perquè ni tan sols se m’ha passat pel cap. Ai, aquests polítics i aquestes cantants mig despullades i liposuccionades vivint enmig de fasts... Quan descobriran el camí?!

Engranatge de pensaments conscients o no. Zelo amb puixança els amics que no vacil•len alhora de mostrar-se llepissosos d’esperit. Per mi, són els modestos.

Inscripció a la làpida: És imaginable una persona que es guarda per a ell les virtuts i que posa al mostrador sols les faltes? (I per faltes no ens referim a, per exemple, no haver-se llegit la Odissea.)

Doblatge

Abans de tornar a mirar una pel·lícula doblada lleparé cada racó de qualsevol bar escollit a l’atzar i m’amputaré un dit amb un tallapuros, o bé engegaré a córrer tot proferint histriònics bruels fins a trobar-me amb un majestàtic fall i llençar-m’hi sense cap mena de prèvia cavil·lació.

Qüestió d'educació, d'hàbit simplement, a la resta d'europa -sense anar més lluny, a Portugal- el doblatge és una pràctica escadussera.

Els dobladors, o les empreses de doblatge, més aviat, o aquells que demanen el doblatge, definitivament... Jo els perseguiria, en el meu estat ideal, i en faria la crema d’alguns, a mode de comminació. Caça de bruixes brutal i estamordint, nazis i jueus. Flagell rigorós i sistemàtic per aquells que obliteren peces d’art, per aquells que aboquen films esplèndids a fogueres infinites, traslluint una immoralitat, una falta de sensibilitat, una xaroneria hiperbòlica i desdenyable.

Tot, cel i mar, averany i tresquera, marjada sorrenca o pantà enllordat, ho recorreria, ho furetejaria, fins trobar el doll d’aquest despropòsit i allà, un cop pervingut, rebentar-lo furibund amb el més implacable moltó, dinamita. Vèrtex sobre el que reposen mals artístics i sensibles, baratament de l’ànima respectuosa, deferent, per l’ànima gandula i bolluda. Aaaaaaa! Aaaaaaaaa! Foll és que xisclo.

L’altre dia aní al cinema a veure ‘Despedidas’. Estava, com ja et deus estar imaginant, doblada. Doncs bé, les llàgrimes que no vaig vessar per la llàstima i les melindrositats que destil·lava el film les vaig vessar per aquella execució, per aquell sollament d’un riell que hagués pogut esdevenir llampantíssim, ullprenent, notable peça fílmica.

Després vaig jurar davant un monòlit que vaig trobar fortuïtament que mai més seré còmplice d’un tal forfet i que, cas de ser necessari, restaré sol sota la lluna, mig taciturn, mentre els meus amics s’endinsen en el penós torterol de blasfèmia cinematogràfica a la que s’han anat habituant. Sofriré de solitud però el meu conhort serà saber-me lluitant per la més nobilíssima de les causes.

-Home, potser exageres no?
-Home, per descomptat.

Però la hipèrbole és tan il·lustrativa...tan eloqüent...tan cridanera...

Les àrees de servei o el desè cercle de l’infern.

Ho confesso, sóc un amant d’aquests establiments sòrdids i ara surto decidit de l’armari on restava acopat. L’àrea (o estació) de servei, bamba gravitant entorn el frívol asfalt, inclement oposició a tot tocom idealitzable, més temut destí purgant que el pueril ‘cuarto oscuro’, que els truculents cercles dantians: els camioners els seus homes del sac, els seus dimonis zeladors, remota i acerba pedrera dels estats anímics més indesitjables; els antipassionals, els del mig, els grofolluts, m’impel•leix a actituds recollides, íntimes i agombolants, talment el nuu de cotó desitjat per tots que amanyaga enmig del somni volgut.

En una àrea de servei, hom ja pot ben bé ésser el més pros, el més pèrfid malvolent, el més gasiu, el més admirat herculi, etc., que de res li servirà: hi són atributs anodins. L’àrea propulsa la solució de tot estat excessivament acimat o rebaixat en la indiferència i en la inanitat. No els valora i no els té en compte i, llar de l’anonimat, tot ho iguala, tot ho descaracteritza i ni es descobreix ni fa pas escarafalls enfront l’estrabul•lat, el genialoide, l’energumen o la bèstia furibunda. Lloc indolent, inexigent, lloc volander sovint mai anhelat tanmateix sempre necessitat, no espera ni pretén cap moral, cap singularitat i, cas que algú provés de practicar-ne, qui sap si creient-ho un generós envit, seria ullat amb estranyesa. Vista des de fora, allí no hi ha res a fer; és un lloc eixorc.però és que no necessita pas cap cultiu. Duana entre el tràfec i l’abúlia, m’hi sento còmode per l’absoluta manca d’atenció, de judicis, que presenta, perquè m’hi sento tan admirat i repudiat com una de les cadires de la barra, tal vegada com un sofregall d’una atroç farola deslocalitzada.

Sol o acompanyat –per exemple, amb el meu amic Josep Marc Mingot tornant de Santiago de Compostela amb furgoneta- anònim viatjant sense motiu per a cap esperança immediata. Però algú opinà que l’esperança és l’eix de la dissort humana.

El camino de Santiago és universal.

Ja són anys nombrosos, considero, que l'he fet, tanmateix no he constatat fins al darrer que el primer conta per deu, que és més voluminós, que l'impacte que branda és d'una ferotgia que, vista des de la calma relativa que impera a la 'plana', a la 'rutina', espaordeix.
La passejada, diu l'experiència, les empíriques estadístiques, les generals opinions, transforma, transmuta. És una expansió cap a plans extracontemporanis, anacrònics però universals, talment l'encontre amb un dels fils conductors increbantables al llarg de les ideologies, corrents, temps, èpoques i cultures, de semblant naturalesa a allò que mostren les anomenades obres literàries universals i imperibles: Shakespeare típicament, el més celebrat. (Un tipus d'expansió --un tipus de fil- que, contràriament al que pot donar a entendre el to del meu escrit, pot aparèixer, també, enmig de la discoteca i de la festa més etílica i excedida, etc.)
El camino es sostingut per aquest fil, el qual, mentre hom petja, va apareixent-se, imprevisiblement i intermitent, sense adulteracions i lliure de qualsevol exornació efímera. Des del camino s'albira diàfanament una de les innúmeres fulles perennes que des de la plana són envelades per les encara més abundants caduques. El camino és universal (però no per això és universalment prescriptible o imprescindible.) El camino desvetlla una humanitat eterna i pura, immanent en tots (o gairebé) i un tal fet atrau sense demanar explicacions i sense donar-ne, indefectiblement i passiva.

Aquestes darreres dos setmanes he pogut observar com uns nanos -unes noietes i uns noiets xirois a voltes arrauxats i difícils de suportar- que he 'monitorejat' ,quedaven encaterinats davant la visió primerenca de la fulla suara descrita. La manera en què aquesta els ha anat captivant, a mi --modèstia a part, ja coneixedor de la tal- m'ha, també, captivat, i ho ha fet fins al punt de forçar-me a plantejar si no serà una nova fulla perenne aquesta amb la que m'he trobat.

Compteu amb nosaltres com nosaltres comptem amb vosaltres.

'Compta amb mi com jo compto amb tu'. Això és el que em va dir una vegada el Marc. Doncs bé, voldria fer una petita reflexió sobre les desersions que s'han posat tant de moda últimament (sí, parlo d'això de marxar a l'estranger).

Estic content. No perquè falti gent aquí a Lleida no. L'abscència dels companys estimats sempre és dura, no ens enganyem. Els recents banys de llàgrimes col·lectius no s'han produït per casualitat precisament.

Però més enllà de l'enyorança hi han canvis importants. Crec que ara que falten persones ens hem adonat tots plegats de l'autèntic valor que té el temps que compartim junts. Des de fa cosa d'un mes, sembla que exprimim cada minut que vivim plegats com s'exprimeix una taronja fins a deixar-la totalment seca.

El temps que tenim no és ilimitat, això ho hem vist i ho veurem. Està a les nostres mans decidir si el dediquem a lamentar-ho o a pujar piles de troncs -potencialment mortíferes- i senyalar a l'horitzó. Pugem troncs per no plorar i això ens dóna vista de gegant.